Les Narracions extraordinàries de Joan Santamaria –publicades entre 1915 i 1921 i absents de les llibreries des de fa massa anys– representen un veritable catàleg d’ambients feréstecs, arguments estranys i esdeveniments sobrenaturals que no només van connectar la nostra literatura amb autors com Hoffmann, Conan Doyle, Verne, Wells o Poe, sinó que també van exercir un impuls que faria evolucionar el gènere fins als contes de Calders, algunes obres de Rodoreda o les novel·les de Perucho.
Aquests relats poden arribar a ser terrorífics, però també grotescos, èpics, onírics o humorístics, un hibridisme que els atorga un caràcter tan fundacional com d’obra imprescindible de la nostra tradició literària.
